Blog
Em dic Toni i treballo com a gerent en una empresa de logística amb servei 24/7. Tanco el portàtil estirat al sofà davant del televisor i, abans d’anar a dormir, responc un correu urgent des del mòbil. Contesto un WhatsApp d’una companya que té el nen malalt i demà farà teletreball, i no deixo de replicar uns quants “tuits” de dos clients descontents. La Clara, que treballa a mitja jornada, ja ha sopat i ha posat els nens a dormir fa una hora. La veig creuar el passadís amb un cert recel. Són les deu de la nit i, tot i que la jornada laboral ha acabat fa hores, sento la necessitat de tancar assumptes que em continuen arribant a través de les aplicacions. És la meva responsabilitat. És el que s’espera de mi… o això crec.
La nova normalitat: connectats sense pausa
Aquesta situació no és exclusiva meva. Afecta molts professionals atrapats en una dinàmica constant de tasques i inputs digitals. La frontera entre la feina i el temps personal s’ha esborrat per la immediatesa que imposen els dispositius que portem sempre a sobre i, en el meu cas, per les exigències del servei. Fins a quin punt és sostenible estar sempre connectat? Quins efectes té això sobre la productivitat real, la vida personal i la salut?
El món ha evolucionat cap a la digitalització i la globalització, tant en l’oci com en el treball. El que abans era una jornada estructurada amb un horari fix, ara s’ha convertit en una disponibilitat permanent imposada pel teletreball i la connectivitat. Si no estàs pendent, sembla que no compleixes. Aquesta exigència, cada cop més interioritzada, ens fa perdre el control sobre la gestió del nostre temps.
El dret a desconnectar: un pas legal necessari, però insuficient
L’Estat espanyol, seguint l’exemple d’altres països de la UE com Itàlia o Portugal, va incloure en la Llei Orgànica de Protecció de Dades el dret a la desconnexió digital. L’objectiu és garantir el descans i evitar la fatiga digital. Però aplicar aquest dret a la pràctica no és gens fàcil. On acaba l’obligació professional i comença el dret al descans? Com s’equilibra la necessitat de donar resposta amb el propi benestar? Moltes polítiques empresarials encara ignoren aquesta realitat i les seves conseqüències.
Quan el cos i la ment diuen prou
Els meus més propers em diuen: “Toni, portes ulleres de més”. Porto ulleres per dissimular. No dormo bé, em llevo esgotat. Tot i tancar els ulls i intentar dormir, el meu cap continua processant tasques, missatges pendents i assumptes per resoldre. La fatiga digital s’ha convertit en una ombra i noto un esgotament que no sé com aturar. La hiperconnectivitat incrementa els nivells d’estrès i ansietat; el cervell, sobreestimul·lat, no aconsegueix desconnectar del tot i això provoca un estat de tensió permanent però sovint imperceptible. A més, l’exposició prolongada a pantalles redueix la producció de melatonina, cosa que dificulta el son i altera els cicles de descans.
L’alarma sona: demanar ajuda no és rendir-se
Vaig parlar amb la Tècnica de Prevenció de la meva empresa. Em va oferir suport psicològic (una gran professional!), diu que em veu cremat. Això en anglès li diuen “burnout”, que sona més elegant. Em va oferir acompanyament psicològic i, tot i que al principi em feia enrere (“Ei, que no estic malalt!”), vaig acceptar veure una terapeuta en línia. Només van caldre tres minuts d’escolta activa perquè em digués: “Toni, aquest ritme de treball ininterromput t’està minant la salut i potser també la vida personal”. Em va fer veure una cosa clau: si jo, com a gerent, estic així, segurament els que treballen amb mi també ho pateixen. Les conseqüències poden ser greus: pèrdua de motivació, esgotament i la sensació de no arribar a les pròpies exigències… ni a les que poses al teu equip. Cal posar-hi remei.
Quan una cosa canvia, tot canvia
Vaig prendre nota. Durant el sopar, el telèfon vibra. El miro de cua d’ull mentre el meu fill gran m’explica com li ha anat el dia a l’escola. No puc evitar sentir la urgència de respondre. La Clara detecta la meva distracció. Me n’adono: “estic enganxat”. Potser sí que he de seguir amb la teràpia i començar a fer canvis. Gestiono un servei on la immediatesa ha d’estar ben administrada per evitar cremar-nos. Parlaré amb la direcció i amb recursos humans per encarar la situació.
Aquest fenomen s’ha convertit en una constant. La desconnexió digital no només impacta a nivell individual, també afecta les relacions personals. La disponibilitat permanent redueix la qualitat del temps compartit amb la família i els amics, generant distanciament i, sovint, conflictes. Les parelles es ressenten per la manca d’atenció, els fills noten l’absència emocional dels pares i les relacions es deterioren dins d’un estat de fatiga permanent que desgasta lentament.
Però, com aconseguir-ho en un entorn on la connectivitat és la norma?
Aquestes són les mesures clau que hem posat en marxa, i que com a gerent em comprometo a liderar:
- Enviar missatges i correus només dins de l’horari laboral.
- Crear adreces de correu corporatives per als clients en lloc de personals, per poder delegar les respostes segons els torns.
- Establir que els caps de torn filtrin les necessitats de resposta immediata.
- Acceptar que les urgències extremes arribin als directius, però tenint clar que seran tan poques que es poden assumir.
- Crear espais lliures de tecnologia a casa, especialment durant els moments de convivència.
- Practicar l’atenció plena, desconnectant conscientment de la feina un cop finalitzada la jornada.
El dret a desconnectar no és només una regulació; és una manera de recuperar el control emocional sobre el nostre temps, que ens permet gaudir del descans i d’altres activitats sense la intrusió constant de notificacions i exigències laborals.
Resultats que ja es noten
Després de dos mesos de prova i error amb el protocol, hem estat força rigorosos amb l’equip i també anem educant els clients. A casa, deixo el telèfon carregant al rebedor i en silenci. Encara tinc temptacions, però cada dia menys. Reconec que faig alguna “trampa” al mètode, però cada cop em costa menys mantenir-me ferm. Ara descanso millor, visc millor, gaudeixo de la família les últimes hores del dia… i els tuits destructius d’alguns clients, quan no reben resposta immediata, simplement es desvaneixen al núvol.
Xavier Cases – H&S Technical
